#003 Una dolça cançó

IMG-20180110-WA0000a

BarraMercè

L’any passat em vaig proposar llegir més llibres escrits per dones. Del lament a l’acció, vaig pensar-hi.

La portada no fa justícia a la novel·la, la traducció de Lluís-Anton Baulenas sí. L’obra comença amb un principi poc habitual, ens conta allò què passarà, és un fet real, una notícia que va impactar a la societat francesa i que, com sol passar, va alimentar el morbo dels mitjans de comunicació. L’assassinat de dos nens per part de la seua cuidadora és una notícia incomprensible, brutal, d’aquelles en què la humanitat s’encongeix. Però què fa Leïla Slimani (Rabat,1981) al llibre? Doncs fa una novel•la profunda, amb uns personatges, els femenins, forts i complexos i dona veu a les silenciades, a les innombrables, a l’assassina que comet un acte atroç i a la mare que es converteix en víctima d’un acte insuportable, l’assassinat dels fills petits.

Slimani fa un treball impecable, on no hi trobem ni un gra de morbo ni de maniqueismes, trobem una història de violències, d’actes i conseqüències. Unes violències subtils: com les que sofreix Myriam, la mare dels nens, que no pot complir tots els propòsits que la societat li exigeix: no pot amb la càrrega d’haver de ser una mare excepcional, una perfecta esposa, una gran advocada d’èxit, una superdona que, a sobre, sap que està complint més els desitjos d’un sistema patriarcal que els seus propis anhels. I per altra banda, trobem a la dona que ha d’ajudar a Myriam en aquest procés, la cuidadora dels nens. Una dona que pateix totes les violències de gènere, però també les de classe, unes violències que acaben en un acte atroç, sense justificació però que és conseqüència d’una societat malalta. Una altra lectura interessant, i que no faré perquè no m’atrevisc, és com tracta el tema del racisme a França, un tema complex i més viu que mai.

Una novel·la que s’ha de llegir amb calma, hi ha pocs diàlegs i el món interior dels personatges se’ns va mostrant a poc a poc, subtilment. Una calma que amaga tempestes i etzibades.

Barrajoanjo

Com aquelles cites que esperes amb desig i després no acompleixen les expectatives. Tant m’havien parlat de la novel·la de Leïla Slimani —i tan bé— que esperava una obra pertorbadora. I sí, al principi el plantejament semblava que cobriria amb nota l’expedient, però a mesura que avança l’argument l’emoció se’m va anar aigualint. Tot i el començament d’impacte: amb l’assassinat de dues criatures per part d’una minyona exemplar, la Louise, i la presentació d’una mare que no troba fascinació en la criança, hi ha alguna cosa en la narració que no m’acaba de seduir. Potser és que Slimani dibuixa un escenari del qual ens deixa fora, amb una protagonista que ens resulta aliena tot i la proposta persistent perquè empatitzem amb la Louise (a qui conviden a viure en la fantasia del benestar de la classe mitjana, però amb l’inconvenient d’estar de pas, deixant clares les línies que no pot travessar).

Slimani ens fa acompanyar-la des del seu treball quotidià i excel·lent a la cara B d’una vida monòtona i sense expectatives: una família que s’esfondra marcada per la incomunicació. Ens fa recórrer amb ella la deriva que la fa davallar a l’infern de la bogeria mentre acota el cap a les petites violències i humiliacions diàries. Ens fa entendre els motius que provoquen el seu esclat inesperat, la seua explosió assassina. Però tot i així hi ha alguna cosa que trobe a faltar en tot aquest desplegament: la passió. Puc llegir la novel·la sense cap angoixa, sense cap de les escenes em perseguisca al llit, sense la necessitat de traure els ulls del paper i descansar de la tensió.

En resum Una dolça cançó és la història d’una lenta desfeta, d’un fracàs silent, d’una suma de diminuts egoismes que no ens permeten dedicar prou atenció a la gent que tenim a prop malgrat els petits símptomes d’alerta. És també el de qui no té on tornar. I sí, és una bona novel·la (una de boníssima), ens convoca a pensar, però no assoleix el nivell de meravella que esperava.

Amb la seua segona obra, Slimani ha aconseguit el Premi Goncourt i colar-se dins el nostre panorama literari de la mà de Bromera, al preu —si em permeteu la sinceritat— d’una de les pitjors portades de la història.

Torna

Anuncis