#004 República luminosa

IMG_20180110_1922191Barrajoanjo

Coincidisc amb Andrés Barba a Barcelona el 2016, un paio tranquil, humil, atent, bon conversador malgrat que no sé que ell és de Madrid i no em passe al castellà. Quan ens acomiadem li dic que em recomane alguna novel·la seua, respon Agosto, octubre (Anagrama, 2010), me l’apunte en algun paperet i aquell mateix dia el perd. Quan s’anuncia que ha guanyat el Premi Herralde per República luminosa busque la seua recomanació i me l’acabe en un parell de tandes. Una novel·la excel·lent, d’aquestes que deixes a la prestatgeria amb ganes de rellegir. M’aprope a República Luminosa amb la precaució de no fixar el llistó massa alt i exigir-li el mateix nivell. Des del primer capítol queda clar que puc demanar-li tant com vulga a la novel·la, que Barba (Madrid, 1975) està cridat a ser un dels autors de referència els propers anys.

En República luminosa Barba crea —el verb té una exactitud contundent— una ciutat en calma, un paisatge tropical, un riu fantasmagòric, una selva amenaçadora, una civilització mestissa, un conjunt que ens remet a Amèrica, però que tenim la certesa que és universal. Dins d’aquest escenari situa el record d’un conflicte, d’una violència, d’una incomprensió. El detonant és l’aparició en la el municipi de San Cristobal d’un grup de xiquets pidolaries la marginalitat dels quals molesta més que preocupa la resta de ciutadans. A partir de les reconstruccions de notícies, documentals, treballs universitaris, el protagonista rescata com aquests exclosos van anar mutant cap allò desconegut, cap a allò salvatge que ve a prendre revenja de la civilització que els ha propiciat amb les seues omissions, que els ha modulat invisibles fins al límit que els ha fet sorollosos, que ha normalitzat la seua expulsió fins provocar la seua ira.

El títol de l’obra al·ludeix a la formació entre els nens d’una societat particular, pròpia, i algun crític que hi ha volgut veure el qüestionament de Barba a la idea d’innocència primitiva, al mite de la infantesa sense màcula. Dissentisc, pense que Barba no va tan enllà i només vol constatar que la República que construeixen els nens és només —com també resulta l’idioma que inventen— una mala imitació de la societat que veuen, passada pel sedàs d’una honestedat brutal, sense les exquisides restriccions de la hipocresia.

Una novel·la profunda i inquietant que admet moltes lectures metafòriques, que convida a fer-nos preguntes, que incita el debat. Correu a llegir-la!

BarraMercè

Vaig comprar República luminosa uns dies després d’haver devorat Agosto, octubre. Barba em va impressionar i, òbviament, per a bé. En Agosto, octubre vaig trobar una novel·la iniciàtica, que tractava el pas de l’adolescència al món adult a través d’una història dura i on els fets que estaven passant en aquell moment —el judici a «la manada»— em feien llegir-la amb l’estómac encongit. En República luminosa he trobat una novel·la dura que fa un camí invers, la tornada a la mirada sobre la infantesa des de l’edat adulta, una involució impossible, incomprensible.

L’obra et transporta a la necessitat de replantejar-te la mirada que fem sobre la infantesa i ens aboca a replantejar-nos els termes que associem al «paradís perdut». Com la selva, la infantesa amaga violències, tenebres… però ho podem admetre? Podem mirar als nens i nenes i llevar-los l’aura d’innocència? Estem disposats admetre que la imatge càndida i perfecta de la infantesa és una mentida?

Una novel·la que també ens fa reflexionar sobre el paper dels mitjans de comunicació, la policia i els polítics i les seues responsabilitats en com es tracten temes espinosos però que també ens posa a nosaltres en el centre de la qüestió i ens pregunta si ens parem a mirar als milers d’invisibles que ens envolten.

Una història ben escrita que vas llegint amb les ganes de saber què està passant, de descobrir el perquè de tot plegat però que, amb el pas de les pàgines, te n’adones que el més important són les preguntes que t’has anat fent.

Alguna pega? Sols una, hi ha moments en què sols vols que avance l’acció i Barba es recrea en els pensaments del protagonista.

Torna

 

Anuncis