#006 Com es fa una noia

IMG_20180116_210403_515BarraMercè

Quedem per anar a veure una pel·lícula, estem assegudes en el bar esperant que arribe ja s’ha curat de la greu malaltia de la impuntualitat però de vegades hi ha recaigudes—, estem amb una cervesa a la mà quan entra i, amb un somriure d’orella a orella, ens diu:

Heu de llegir aquest llibre, les dues. Tothom l’hauria de llegir.

Ens mirem encuriosides, quin llibre serà? El treu i és Com es fa una noia de Caitlin Moran. Somriem. Les dues ja l’hem llegit. I sí, totes les dones i homes— l’haurien de llegir.

Amb Com es fa una noia em passa una cosa: m’hagués agradat llegir-la quan tenia setze anys i pensava que tot allò que em passava era estrany, que no li passava a cap altra xica del món. Marcela Lagarde diu que totes les dones compartim un fil, no importa si ets una dona mexicana esperant un bus per anar a treballar o una dona valenciana esperant el metro per anar al centre: l’espera i la soledat ens uneixen. Caitlin Moran amb un humor especialment directe, irreverent i molt britànic –de vegades massa- ens parla de Dolly Wilde i tots els passos que ha viscut la protagonista des de l’adolescència per convertir-se en «una dona».

La novel·la de vegades és una veritat punyent: la Johanna, o Dolly, es fa a si mateixa, aconsegueix superar els entrebancs, però la soledat i l’espera hi persisteixen. L’obra està farcida de referències musicals i culturals, narrada amb un ritme trepidant on veiem el complex món interior d’una «noia» de classe baixa que vol convertir-se en una «dona» passant per una sèrie de ritus d’iniciació.

Una història que ens ha d’arrapar i que hem de recomanar a les adolescents de la família, a les nostres cosines, a les nostres veïnes, a les nostres mares, a les nostres companyes de feina perquè amb lectures com aquestes sentir-se sola i esperar és un poc menys amarg.

Barrajoanjo

Done amb Com es fa una noia per casualitat i després de llegir la primera pàgina ja tinc clar que no serà fàcil desempallegar-me’n. Li la recomane a tothom abans d’assabentar-me que tothom ha fet la descoberta abans que jo i ho atribuïsc a una mena de síndrome Wolverhampton que compartisc amb la Johanna, la protagonista. La facilitat per empatitzar amb la veu de la narradora és un dels pilars mestres sobre el qual es sosté la història. Els altres dos són el ritme i l’humor. A més a més, la Caitlin Moran ha decorat la història amb tot de detalls sobre l’ambient crepuscular de l’era Tatcheriana, en el qual ens resulta senzill submergir-nos-hi perquè l’hem vist en les pel·lícules de Loach. L’aportació de la Moran és rebregar els tòpics passant-los pel garbell de l’acidesa fins deixar-los irreconeixibles.

Com es fa una noia és la història de la transició, precipitada i abrupta, de la infantesa a l’adolescència d’una xiqueta amb ganes de menjar-se el món, malgrat estar rodejada d’un ambient poc propici i sovint hostil. Al seu favor, per fer el salt, compta amb el trampolí de la música i la seua perícia amb les lletres.

Desimbolta, gamberra, brutal, la Caitlin Moran ens proposa un viatge pel rock britànic dels 90, de la mà d’una nena que vol fer-se gran a espentes, a queixalades, i que ha de demostrar coses que encara no és i que ni tan sols sap si vol ser-ne. Fascinació pels models adults, assumpció d’un estil, una personalitat feta a pedaços, recerca de la llibertat.

A cada paràgraf una riallada. Imatges potents. Humor sense moralitat, un peu enllà dels límits d’allò políticament correcte. Una narració sense sucre, sense concessions a la melangia. Quatre-centes pàgines que no vols que s’acaben. Una història a la qual estem tots convocats.

Torna

Anuncis