#008 Els fills de Llacuna Park

IMG_20180116_135046_470.jpgBarrajoanjo

Trobe al Felip Pineda rere l’aparador de Detroit Llibres i li demane que m’ensenye la llibreria i que em recomane una novel·la actual. Repassem les prestatgeries mentre m’explica una mica com està sent l’aventura com a llibreter. Espigola llibres fins donar amb Els fills de Llacuna Park de la Maria Guasch i diu que és això el que busque.

Comence la novel·la just l’aniversari del naixement de la Virgina Wolf, que tothom aprofita per penjar les seues frases més cèlebres a les xarxes socials. Aquesta mena d’homenatge em resulta desagradós perquè presenta la literatura com una activitat post-mortem. A mesura que m’endinse en la història que proposa la Guasch el nivell de intolerància respecte a aquesta concepció augmenta. M’emprenya que la gent reivindique habitacions pròpies per als difunts mentre a autores vives, fresques, brillants com la Guasch els reserva el taüt del silenci o la indiferència. No en pense més perquè l’argument de Els fills de Llacuna Park comença a inquietar-me.

La Maria Guasch ens ofereix l’univers immediatament després de la crisi, una realitat on la gent ha acceptat els seus papers precaris enmig de la devastació. Els protagonistes són, com el títol indica, els hereus de la realitat fracassada de l’especulació urbanística i la bombolla immobiliària, però, sobretot de la corrupció que dominà tot aquell període. Una corrupció que ha travessat les vides d’una generació de forma molt diversa. Així la Clara treballa com a professora interina a la presó de Brians mentre comparteix pis amb el germà i la dona, el Gabriel ha tornat a viure amb els seus pares després d’abandonar els estudis per fer de paleta, i la Sònia que des de la presó on ha acabat fa la funció d’incògnita i amenaça. A partir d’aquest triangle l’autora desplega un estil precís, subtil, d’una facilitat enganyosa. Un gran descobriment d’una narradora que ve forta.

BarraMercè

És dijous nit i estic començant a llegir una novel·la que sé que m’impactarà. I sí, efectivament compleix les paraules de Joanjo: «Aquest llibre t’agradarà».

Maria Guasch (Begues, 1983) ha estat un vertader descobriment. L’obra, Els fills de Llacuna Park, està molt ben escrita, tant que fa que un tema vertader dur es puga llegir en un dia sense llevar els ulls en les pàgines. L’argument atrapa: una dona que comença a treballar de professora en un centre penitenciari troba a una dona que no para de mirar-la, fent-li notar que la coneix, que sap alguna cosa d’ella. El final et deixa atrapada. És el final real d’una història, no sabem què passarà després de tancar el llibre, pot ser els personatges han de continuar vivint i nosaltres no sabrem mai què els ocorrerà.

L’autora descriu una ciutat, Barcelona, i una societat, l’actual -és a dir tots nosaltres-, que es miren la crisi però que no són capaços de veure a qui més la pateix, les oblidades , els marges. Guasch escriu una història dura i colpidora i aconsegueix arribar al lector sense usar un llenguatge fort i dur, l’encert l’ha trobat en la història, en les descripcions dels mons interiors d’uns personatges complexos que ens acosten a totes les misèries humanes. Clara, la protagonista, ens explica el seu món i ho fa sense ser cap heroïna, però no és una covarda. És simplement una persona plena de contradiccions que necessita sobreviure a un passat ple de rancúnies i pors.

No vull fer spoiler, és una novel·la d’aquelles que han d’enganxar sense tindre idees preconcebudes. Tan sols diré una cosa més: cal seguir la pista a Guasch. Si l’altre dia us animava a llegir autores,en general, avui us anime a llegir a autores catalanes contemporànies. Ens calen veus vives que ens parlen des del present, ens calen històries dels nostres dies escrits per dones. Ens corre pressa. I a elles més. A elles els cal que, d’una vegada, se les escolte, se les llisca, se’n faça cas, s’incorpore les seues veus en el circuit literari i es done espai a totes les autores joves que esdevindran referents però que necessiten ara, ja, reconeixement. Deixem d’esperar centenaris.

Enhorabona a l’autora i a l’Altra Editorial, ja que tant l’obra com l’editorial són apostes valentes per tindre veus vives i rebels en la nostra literatura.

Torna

Anuncis