#010 Udzu

IMG_20180208_133854_323.jpgBarraMercèLa novel·la curta Udzu és una obra que et deixa amb una sensació amarga. Un viatge oníric on el protagonista hi haurà d’enfrontar-se amb les seues pors més íntimes si vol deixar enrere el passat i créixer.

Udzu comença amb una mort i un viatge extremadament peculiar: en una ciutat distòpica on uns éssers capitanejats per Mama Jimamba es dediquen a arrencar i menjar-se els òrgans dels morts. En una ciutat plena de monstres, el protagonista intenta sobreviure a un passat que el va marcar junt amb un personatge peculiar, Udzu, un sense sostre que va ensenyant-li com viure sense aferrar-se als monstres que ens persegueixen. A través dels nombrosos flashbacks, descobrirem quin és el trauma que va provocar la fugida del protagonista, deixant enrere família i llar per convertir-se en un rodamons solitari.

Udzu és una promesa, és una condemna que esdevé alliberament. Udzu és una lectura difícil i poc amable que ens trasllada una història diferent i molt personal. Una veu que encara ha d’oferir-nos-en moltes més. Un viatge pels riscos de viure quan comences a caminar sol, sense res que et subjecte. Els temes que tracta són, per tant, universals: la pèrdua de la innocència, el dol i les conseqüències de la mort d’un ésser estimat, la necessitat de viure en societat i, alhora, la solitud a què estem condemnats… amb elements extrets de l’imaginari col·lectiu com ara travessar un llac.

Un inici arriscat per a un autor novell, Roger Coch, que ha apostat per fer una novel·la poc comercial per donar-se a conèixer, una nova aposta de l’editorial Males Herbes que, una vegada més, ens ofereix una lectura ben diferent.

BarrajoanjoTenia un deute quasi personal amb Udzu, i per extensió amb el Roger Coch, des que va aparèixer publicada. Un deute que havia anant ajornant pel vertigen que suposa llegir algú a qui tens simpatia, cosa que sempre em condiciona les lectures. Amb Udzu aquest sentiment s’ha multiplicat en ser una proposta que conté traços autobiogràfics evidents camuflats darrere una distopia plena d’al·legories. Potser aquesta precaució primera no m’ha deixat submergir-me en l’argument d’una forma plena. Des del primer capítol tractava d’anticipar-me als significats, intentava desxifrar cada símbol, cada metàfora, cada imatge i fracassava a mesura que avançava la història sense concedir oxigen a la novel·la. Aquesta obsessió de no deixar respirar la narració ha fet que la flama que conté Udzu no prenguera.

He seguit Udzu en el seu recorregut, en l’aparent peripècia de complir una promesa, de mantenir la fidelitat més enllà de la mort, en el drama que suposa carregar amb els cadàvers que no ens pertoquen o que ens pertoquen a mitges, en l’angoixa d’habitar un ciutat que ens devora, en un transitar uns carrers plens de repeticions, de reflexos, de podridures. Però el meu seguiment ha sigut més des de la comoditat de l’espectador que des de la complicitat que necessita tot text.

Si us decidiu a llegir-lo despulleu-vos dels prejudicis i les expectatives, l’originalitat que desprèn Udzu requereix participar de l’atreviment.

Torna

Anuncis