#013 La confabulació dels irresponsables

IMG_20180221_175030_633BarrajoanjoEntre l’assaig i el pamflet —terme que vindica el propi Amat—, així és La confabulació dels irresponsables un llibre audaç que reuneix totes les característiques per marcar línia de pensament: brevetat, claredat expositiva, esforç de síntesi. Al llarg de les —petites i ben argumentades— cent pàgines, l’autor ens dibuixa el camí de com hem arribat fins al moment polític actual i quins han sigut els actors principals i els moments clau del recorregut.

Les principals virtuts del volum són: una estructura clara (presentació, nus i desenllaç, completat per un pròleg i un epíleg), equilibri entre els escenaris que han condicionat el procés (els tribunals, els despatxos, els carrers) i un estil brillat, que ens fa senzilla la feina de moure’ns en l’últim lustre d’història del nostre país. Els defectes més evidents en són les limitacions —condicionada pel format (tan benvingut!) d’aquest nous quaderns d’Anagrama— i certes concessions a botar-se el rigor analític amb adjectius qüestionables.

En un primer balanç els pros en superes les contres, però una revisió pausada de la tesi principal modifica substancialment aquesta primera impressió. La pista definitiva ens la dona el títol i la pregunta a la qual ens aboca: Qui són aquests irresponsables? D’entrada, és evident, els actors polítics que han trencat els febles consensos sobre els quals pivotava l’articulació territorial de l’estat: els artífexs d’un nou estatut, un govern central necessitat del suport català i el PP, en presentar el recurs d’inconstitucional. D’ací en avant, tots els qui han optat per la política de confrontació que per la del diàleg —que han sigut la immensa majoria. Bé, quin és el problema? Doncs que aquesta tesi sembla absoldre una generació política anterior els representants de la qual —Pujol, González, Aznar— apareixen com estadistes sense màcula (cosa qüestionable). I quina és la principal irresponsabilitat que Amat atribueix al bàndol independentista? Doncs fonamentalment haver fet baixar la política al carrer, haver provocat que la ciutadania mitjançant les seues organitzacions participe del seu futur. Qüestionable també això. Van ser els partits qui cediren el lideratge a les mobilitzacions populars o van ser aquestes qui li l’arrabassaren? Qüestionable. Això i molts altres apunts del Jordi Amat. En resum: un gran encert tot i que no compartim el biaix. Per això serveixen els llibres.

BarraMercèAmb La confabulació dels irresponsables de Jordi Amat m’ha passat una cosa: valore l’escriptura de l’assaig, és a dir, la forma, però no compartisc la tesi principal, el contingut. I no cal. L’assaig ens ha de servir per a fer-nos pensar, per qüestionar les nostres idees i generar pensament crític, però després hem de decidir si compartim o no el discurs.

Amat encerta en la presentació d’una qüestió tan àmpliament debatuda. Fa amena i concisa una lectura de cent pàgines on es pregunta quins són els (ir)responsables de la situació política catalana i la crisi territorial que està patint l’Estat espanyol. Un assaig que aborda el creixement de l’independentisme i la polarització de la societat catalana des de l’acció dels seus representants polítics.

Us el recomane? Doncs sí. Llegiu-lo i descobriu si com ell penseu que els polítics catalans post-era Maragall han actuat de manera irresponsable i han tensat la corda o si pel contrari, considereu que la situació política catalana és un clam del carrer que els polítics han hagut de fer seu o el poble els passava pel damunt. El debat sa i les bones lectures en temps de repressió ens han de servir per a posicionar-nos i deixar l’equidistància a casa. Llegir els llibres amb els quals no compartim idees, ens serveix doblement.

Anuncis