#014 Jo soc aquell que va matar Franco

IMG-20180225-WA0014BarrajoanjoUna vella amiga em regala Jo soc aquell que va matar Franco. El llibre ve avalat pel passat premi Sant Jordi, així que és una bona notícia. A això s’afegeixen les ganes de llegir Joan-Lluís Lluís, per l’obra del qual sentia una certa curiositat. També em resulta seductora la proposta de fer una ucronia i jugar a construir un escenari històric alternatiu on un corrector de Solsona acabe per matar Franco. Ara bé, les ganes no travessen indemnes les primeres pàgines. La presentació del personatge principal —que és qui narra la història— presenta alguns aspectes que després es repeteixen a llarg de l’obra: simplisme, llocs comuns i flonjor.

Construïda a partir de capítols petits que ens llisquen entre les mans, Lluís ens fa acompanyar el personatge des de la seua joventut d’orni, quan descobreix en la lectura i en la llengua el seu món particular, a la maduresa d’un home que ha travessat dues guerres i un exili. Tot un repte narratiu que l’autor resol amb més eficàcia que excel·lència. L’obra funciona sobre el paper i es fa llegidora, però a cada passa cau en un tòpic, en una idea mastegada, en una visió simplista fins a l’avorriment de les motivacions i els sentiments dels personatges. La fugacitat dels episodis històrics —l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el caos de l’exili, les penalitats dels camps de presoners— contribueix en gran mesura a aquesta sensació de novel·la naif. Però aquesta impressió s’incrementa en el moment que Lluís trenca la història coneguda i la reescriu. Amb totes les possibilitats de creació obertes opta, una altra vegada, per incórrer en la mediocritat: el context polític que reflecteix es limita a consideracions internacionals poc complexes, l’experiència de la resistència fa tuf de patriotisme càndid i els dilemes ètics que s’hi plantegen tornen a entropessar amb un esquema massa obvi de bons i dolents..

Vull subratllar que tot funciona en l’estructura, la coherència i la narrativa. Tanmateix, ni els patiments dels protagonistes em provoquen cap empatia, ni les seues heroïcitats em desperten cap emoció. No trobe enlloc l’audàcia que promet el títol.

BarraMercèLa novel·la Jo soc aquell que va matar Franco, Premi Sant Jordi 2017, és una novel·la estranya, podríem dir. El plantejament és senzill i esbojarrat: la guerra civil no acaba el 1939, Franco decideix declarar la guerra als aliats i entra a participar de la II Guerra Mundial pressionat per Hitler. Aquest reinventar la història és, en un principi, una gran idea: qui no ha somiat en canviar una fita històrica i que això provoqués, irremeiablement, un altre final? El plantejament és atractiu. Què hagués passat si…?, però el desenvolupament es queda fluix. La novel·la protagonitzada per Agustí Vilamat, un corrector lingüístic enamorat dels llibres i de la literatura catalana que es converteix en un heroi marcat per les circumstàncies polítiques i històriques, perd força durant la narració. El protagonista té al darrere una història potent però no se’ns transmet. El narrador, en primera persona, no és capaç de fer-nos partícips dels esdeveniments crucials que estan passant. Costa identificar-se durant la lectura amb Vilamat i la seua vida i, en certes ocasions, aquesta llunyania ens provoca que allò que està passant en la novel·la ens semble irreal, impossible i, per tant, desconnectem constantment de la lectura. Potser ha estat la meua lectura, entenc que el plantejament és trencador i l’execució també. Espere que us agrade, un poc més que a mi, i que gaudiu d’una lectura que ha rebut un dels premis més prestigiosos de la literatura catalana. Per a gustos colors i per a lectures lectors!

Torna


Anuncis