#016 La mort de la mare em va fer més lliure

IMG_20180306_184348_288BarraMercèLa poesia de Mari Luz Esteban és una ganivetada i una cançó de bressol. T’acarona i t’apunyala. L’antropòloga, escriptora i teòrica feminista construeix un poemari dur que ens fa reflexionar sobre la llibertat, la família, les relacions i la necessitat de desprendre’ns de nosaltres mateixes per redescobrir-nos més fortes, més supervivents, més resilients: lliures.

La solitud esdevé eix principal, motiu i matriu d’una poesia íntima que se’ns ofereix en català gràcies a l’edició de Pol·len i a una acurada traducció d’Ainara Munt, traduir poesia i aconseguir els mateixos efectes és un repte gegantí que Ainara aconsegueix amb escreix. El pròleg de Sònia Moll és la cirereta d’aquest pastís.

La mort de la mare em va fer més lliure és la veu poètica de tota una teoria vital i política que en altres obres l’autora ha ofert en forma d’assaig Crítica del pensamiento amoroso és un dels llibres que més em van ajudar durant el primer contacte amb el feminisme.

A les dones ens costarà ser lliures, no ens ho posaran fàcil, però si ho som un poc més o si, almenys, volem ser-ho un poc més és gràcies a veus com la d’Esteban. Gràcies. Haurem de construir solitud però sempre amb la companyia dels bons poemes:

no serem lliures les designades dones

fins que, creant solitud, no ens habituem a viure en

solitud,

fugint de ser dona

BarrajoanjoAmb un títol ple de potència, Mari Luz Esteban ens ofereix una obra travessa, de banda a banda, per l’ambició de bastir un petit univers, pel propòsit gens dissimulat d’obrir-nos finestres un món propi de confessions doloroses i d’una actualitat punyent, però també amb l’objectiu de l’acció més que del testimoniatge, de la convocatòria més que de la comprensió. Confessions doloroses perquè la llibertat, per ser llibertat, requereix tocar-la amb els dits fins fer-nos ferida sobre els marges. I això, l’Esteban, ho fa. Actual perquè, com van demostrar les manifestacions d’ahir mateix hi un llarg camí —un, cent, milers de camins— per recórrer. L’acció la trobem al vers que dona nom al poemari: La mort de la mare em va fer lliure. Així: en primera persona «em», però també en primera persona ella mateixa: «la mare». L’Esteban es despulla i crea un referent: una dona que aboleix —posar-hi «renuncia» implicaria caure en el llenguatge de l’enemic— els seus rols preestablerts, però que ho fa des de la proximitat, des d’allò quotidià; des d’un passeig per Bilbao a l’abraçada al seu fill.

En definitiva La mort de la mare em va fer lliure és d’aquestes lectures-brúixoles que més que marcar-nos el nord ens inciten a edificar-lo passa a passa, allà on estem perquè com diu un dels seus poemes breus:

Aquí pot ser qualsevol lloc.

Torna

Anuncis