#018 Londres NW

IMG_20180322_203114_944.jpg

BarraMercèMentre llegisc Londres NW de Zadie Smith em recorre molt les imatges de pel·lícules com La Haine o alguna pel·lícula de Loach. Això i la lectura de Una dolça cançó. El fet que aquesta última novel·la i Londres NW estiguen escrites per dones, joves i racialitzades fan que la manera que tenen d’escriure siga semblant, estan massa acostumades a llegir clixés dels que elles se’n volen desfer. La novel·la que gira al voltant de quatre amics –Leah, Natalie, Felix i Nathan– que han sobreviscut a una infància des dels marges de la societat i lluiten per aconseguir una vida més «estable», una vida «millor». La història té molts girs i capítol rere capítol anem descobrint com són realment els protagonistes: les seues pors, les seues ambicions… Zadie s’endinsa en la precarietat de la vida moderna des d’un barri imaginari de la perifèria de Londres, un barri on les cases de protecció oficial abunden i on els protagonistes volen deslliurar-se del seu passat. Les cicatrius de raça, classe i gènere són eix fonamental de la novel·la i veiem transitar a tot un gran nombre de personatges que estan marcats de per vida. Unes marques que provoquen diferents visions sobre qüestions com la maternitat, les relacions de parella, les ambicions en l’àmbit laboral…

Trobem una història que es va obrint amb els pensaments i les accions d’uns personatges que tenen l’acció limitada per unes estructures socials que els asfixien. La crisi de la maduresa entrada la trentena, el reconeixement de què no sempre una època passada fou millor i l’assumpció de veure que els somnis no sempre es poden aconseguir és pel que passen els protagonistes mentre comproven que la seua amistat no sempre és ni serà idíl·lica. Una novel·la de lectura de vegades un poc feixuga – hi ha capítols que esdevenen massa inconnexos i atordeixen si es fa una lectura ràpida. Una bona novel·la que ens trasllada a un món que es nota que coneix l’escriptora i que se’ns ofereix sense moralismes ni idealitzacions i on l’autora si cal barreja veus, estructures, tipologies textuals… perquè allò que importa és el fons, el que ens vol transmetre: la crua marginalitat des de la veracitat.

Barrajoanjo

Quatre-centes pàgines i un grapat de personatges i paisatges que es fan costera amunt en una novel·la de principi prometedora. Un plantejament magnífic: l’examen de les aspiracions d’una generació de fills de la immigració al Regne Unit i, alhora, dels límits i les fronteres d’aquestes ambicions. Però també el contrast amb amb la generació dels pares i les seues prioritats. Personatges en trànsit cap a la maduresa, però també filles i fills del trànsit. Víctimes d’aquesta dobles desorientació que la biografia de l’autora l’escritora d’èxit, Zadie Smith il·lustra a la perfecció. Un retrat del desclassament i la deslocalització, de la manca de referents, de sentiments contradictoris, de l’amor i l’odi al barri, als orígens, a uns carrers degradats que són el vestigi de l’únic punt de pertinença. I, també, el fresc d’un país, d’una urbs.

Les virtuts de la novel·la, malauradament, s’enfronten amb uns obstacles que poden cansar els lectors: diàlegs on resulta senzill confondre els personatges, digressions que no acaben d’estar arrodonides i certa manca de tensió narrativa.

Anuncis