#009 Comunitats imaginades

IMG_20180126_093356_583.jpgBarraMercèAgafe aquest llibre amb certa prudència: no estic acostumada a llegir assaig i molt menys textos tan densos. La lectura se’m fa costera, entre el treball i altres ocupacions sempre llegisc abans d’anar a dormir o en el transport públic i Comunitats imaginades és una lectura densa que demana atenció i tranquil·litat.

Se’m fa estrany, parla de països que ja no existeixen i de relacions geopolítiques que tan sols he llegit de passada o he vist en certs documentals. Malgrat la distància temporal que em provoca la lectura, el món ha canviat massa en poc de temps, hi ha certes coses que em continuen semblant properes com ara la idea de comunitat.

En un context com l’actual parlar de com es construeixen els sentiments d’adhesió a un territori i com la modernitat ha generat nous conceptes de pàtria sembla quasi obligatori per entendre què ens està passant, a casa nostra i a la resta d’Europa.

Anderson ens parla constantment de la importància de la impremta i la divulgació ràpida de les idees gràcies al fàcil accés als llibres i a la premsa com a motor imprescindible per a la construcció de les noves identitats nacionals. No sé què pensaria de la nova societat líquida i de la immediatesa de veure piulades i imatges, de la importància de la viralitat en segons i de la curta memòria col·lectiva a la que estem sotmesos. Pot ser en temps de Twitter i Youtube on el president dels EUA pot dedicar-se a enviar piulades on amenaça a Corea del Nord d’un atac imminent les construccions identitàries funcionen més bé com Tinder, “match o creueta”.

Barrajoanjo

Fa tretze anys de la meua primera lectura de Comunitats imaginades, ateses les circumstàncies polítiques actuals el recupere entre els prestatges i em dispose a revisitar les reflexions de Benedict Anderson sobre l’origen i propagació del nacionalisme i, de pas, alternar un altre tipus de lectura entre novel·la i novel·la.

El primer que cal dir és que l’obra és un clàssic al qual li ha passat la història per damunt, en concret els anys que suposaren la liquidació del curt segle XX, amb la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la lògica de la Guerra Freda en el món post-colonial que sobrevola el llibre. Tot i això mostra signes evidents d’actualitat que ens sonen propers quan recupera la sentència de Tom Nairn a propòsit del fracàs històric del marxisme a l’hora d’abordar la teoria del nacionalisme. A casa nostra tenim una esquerra que demostra palpablement aquesta incomprensió.

El segon aspecte a destacar és l’enfocament cultural que domina les propostes d’Anderson referides a la construcció de la idea de comunitat. Així, per exemple, atorga una importància fonamental a allò que anomena el «capitalisme imprès». Per l’autor l’aparició de la impremta i la multiplicació de les novel·les i la premsa en els idiomes nacionals van ser responsables directes de la creació d’un imaginari, d’una col·lectivitat que es contemplava a si mateixa en termes de comunitat.

La tercera pota sobre la qual es sustenta és la profunditat d’una obra que ens passeja des del bressol del món modern fins a les darreres etapes de la descolonització, des d’Europa a la desintegració en estats nacionals de l’Amèrica colonial hispànica, des d’Àfrica a casos particulars d’Àsia com ara la supervivència de les fronteres colonials d’un territori tan divers com Indonèsia i, en canvi, la divisió de la Indoxina francesa.

Una lectura lúcida, però també àrida. Més dirigida a l’acadèmia que a la divulgació. Una proposta original en els seus punts de partida en aquests moments que revifen les ombres dels essencialismes.

Anuncis