#005 Mexique. El nom del vaixell

IMG-20180110-WA00042BarraMercèVan baixar sense saber que la Història, aquella que s’escriu amb majúscula, s’encarregaria de canviar els plans.

Un vaixell ple de xiquetes i xiquets parteix cap a Mèxic l’estiu de 1937 des de les entranyes de la guerra. La història és amarga, colpidora i forta com tot allò que va passar, que passa. La història es repeteix —si és que mai ha deixat de passar— i hem de tornar a recordar-nos que no fa massa érem nosaltres els que fugíem: de la guerra, de la misèria, del feixisme… érem els que teníem la raó i un nou cor però no va ser suficient i ens vam convertir en els derrotats, els exiliats.

Mexique, el nom del vaixell està escrit per María José Ferrada (Temuco, 1977), amb una escriptura que ens convida a la reflexió a través de les paraules dels nens, dels seus pensaments, de les seues pors. Un text que no compta amb una traducció a la seua alçada. Es noten calcs i entenc que en castellà, la llengua original, tindrà molta més força que en català. Les il·lustracions de la valenciana Ana Penyas, 1987, aconsegueixen donar major profunditat a unes paraules que li falten més càrrega simbòlica. 

Maria José Ferrada ha estat un descobriment per a mi amb aquest àlbum il·lustrat. A Ana Penyas la coneixia d’un llibret de falles de les FAPOCO (Falles Populars i Combatives) on eixia una il·lustració seua que criticava la creixent gentrificació del Cabanyal. Em va encantar. Amb aquesta obra i amb el seu còmic Estamos todas bien s’està convertint en una autora de referència que encara ha de donar moltes alegries al món de la il·lustració valenciana. 

La capacitat de resiliència dels més petits és sorprenent i històries com aquestes ens demostren que l’ésser humà és capaç de tot. Quedem-nos amb l’esperança de que és capaç també d’acollir, de lluitar per un nou món, de contradir-se, de cridar ben fort i de publicar i llegir històries que ens trontollen, que ens trenquen, que ens facen alçar del sofà.

Barrajoanjo
És Mercè la primera a parlar-me de Mexique i a comentar la possibilitat de ressenyar-lo. Accepte la idea perquè així obrim el blog als àlbums il·lustrats i perquè és una bona fórmula per assolir l’objectiu dels dos llibres per setmana. A més he de confessar que, de principi, Mexique em sedueix per la portada i per la història que pretén contar. També, que al darrere estiga l’editorial El zorro rojo em pareix tota una garantia. Em dura un tres i no res. Torne sobre el principi i torna a ocórrer, me’l bec d’un glop.

Passen els dies i malgrat que m’han quedat gravades en la memòria les il·lustracions d’Anna Penyas el text no m’ha deixat cap marca. I això que té tots els ingredients per commoure’ns: la guerra, l’exili i la infantesa. Però tot i que em sembla d’una brutal actualitat el conte no em transporta, no em procura aquesta sensació de descoberta que has de compartir amb la gent que estimes, no li dic a ningú: —Ei, no et perdes això. I no em fa pensar en ningú contret a qui regalar-li-ho (que sempre resulta el millor indicador). Però el llibre ronda per l’escriptori com una ferideta oberta que no puc explicar-me. Llegint la crítica —generosa— de Mercè trobe algunes claus. Té raó quan du que és una història colpidora, amarga, forta… I també coincidim en tot quan subratlla el gran treball d’Anna Penyas. Ara bé, em sembla que el text no aconsegueix tenir tanta potència, potser per simple contrast amb les meravelloses imatges que ha fet la Penyas, potser perquè la tipografia queda deslliurada de les il·lustracions, potser perquè els pensaments dels nens em semblen falsificacions. Darrere de cada metàfora veig una adulta que posa en boca d’uns nens expressions que no els pertanyen.

En l’última lectura descobrisc l’origen de la ferideta: quan llegisc un àlbum vull —tot i que siga per a aduls— connectar amb la infantesa, vull tornar-me nen mentre el devore, vull sentir pena perquè la història no m’haja acompanyat la vida. I amb Mexique no em passa. Bé, en realitat sí em passa, però només a mitges. Anna Penyas ens ha regalat a tots un bitllet per salpar en el vaixell i travessar l’oceà.

Torna

Anuncis