#001 Si ha nevat

20180103_101312

BarraMercèSi ha nevat comença amb un desig universal: una treva amb la mort. Una cita amb la mort que per al protagonista –com per a tothom- és ineludible però que per a Jordi Llopis, que té noranta anys, està molt més prop.

A partir d’aquest inici assistim a una altra novel·la, la que Jordi Llopis, periodista jubilat, decideix escriure al voltant d’una de les persones que més el van impactar durant la seua joventut, Joan el «Coces».

Paco Esteve ha teixit una novel·la profundament arrelada en la seua terra, les comarques centrals, des de la que reivindica el passat d’uns pobles dedicats al negoci de la neu i dona veu a uns personatges marcats per unes tradicions que han anat desapareixent com les nevades. La novel·la està molt ben documentada i es nota el treball fet, els paratextos que hi ha als inicis dels capítols en són un bon exemple, però aquesta tasca de vegades provoca un cert allunyament: hi ha massa dates, llocs i fets per seguir la història còmodament.

Els personatges principals són, excepte alguna excepció com ara Dionísia o Maria, homes i transiten en un món fortament masculinitzat on les dones són mers accessoris (esposes, mares o filles), potser és un fidel reflex de l’època –finals del XIX, primera meitat del XX- però no deixa de ser un problema que no siguem capaços de construir en la memòria col·lectiva personatges femenins amb diferents arestes i cares, dones amb contradiccions malgrat les seues condicions materials.

En definitiva, una novel·la molt ben escrita que intenta recuperar les vides d’unes persones marcades per unes tradicions i treballs que han passat al calaix de la història. Una bona novel·la per a un escriptor novell.

Barrajoanjo«Quan més investigava més m’adonava que vivim al segle XIX», amb aquestes paraules Paco Esteve (Agres, 1979) iniciava la presentació del seu Si ha nevat a l’edició de la Plaça del Llibre de 2016. Després tot ha sigut alegries per aquesta novel·la, mereixedora del Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant, que va per la tercera edició i que ha obtingut també el Premi de la Crítica Valenciana.

Esteve, filòleg de formació, basteix una història en la qual les seues passions (el paisatge i la llengua) tenen una forta empremta en l’argument. La novel·la ens passeja per les acaballes del segle XIX gràcies a les memòries que Joan «Coces» li havia explicat a Jordi Llopis. De la mà d’aquest dos protagonistes ens endinsem en el món en extinció dels nevaters, però també en la desaparició accelerada de la saviesa i les creences populars, dels remeis tradicionals, de les supersticions, de les dones d’aigua… Un món al voltant de la Mariola que Esteve descriu sense naufragar en el sentimentalisme i del qual també rescata dureses i convulsions.

Amb un estil sense grans girs dramàtics, sense efectismes i amb el gust per la recreació de les escenes, Esteve recupera el plaer per la narració lenta, descriptiva, anecdòtica. Tot i això, en algun moment es perd en la temptació d’explicar-nos els fets polítics que acompanyen la història, dels quals l’època que travessa hi va ben farcida. I, a estones, força massa l’argument per fer dels personatges testimonis del tal batalla o tal revolució.

En definitiva Si ha nevat ens proporciona màgia arrelada a un territori concret, que farà les delicies d’aquells que el coneguen i ens obrirà les ganes a qui només l’hem visitat sense parar-hi atenció. Ah, i, el més important, un autor al qual resseguir la pista els propers anys.

Torna

Anuncis