Aprofite que París-València està rematant el fons de La Magrana per dur-me a casa una bona part de l’obra de Philip Roth (Newark, 1933): Indignació, Em vaig casar amb un comunista, Complot contra els Estats Units, Nèmesi, L’espectre se’n va, les quals recomane en l’ordre citat.
En la compra cau La humiliació (2010) que és l’última que em pose a llegir i que també és l’última que posaria a la llista. Curiosament és la que més s’assembla a la meua primera aproximació a Roth: Elegia (traduïda al castellà com El animal moribundo), una novel·la curta que ens aboca al precipici del sentiment de fracàs que va lligat a la decrepitud.
El personatge principal de La humiliació és un actor jueu-americà (oh, sorpresa!) qui després d’unes crítiques dolentes decideix abandonar l’actuació. El sentiment d’haver completat la vida el perseguirà malgrat l’aparent recuperació i nous motius d’esperança.
Roth, amb el seu estil contundent, fa senzilla una escriptura que arrapa. Ens apropa personatges extrems sense caricaturitzar-los, sense entropessar en l’estereotip, sense justificar-los. Ens fa mirar per l’espiera els desitjos bruts, els pitjors crims, la dificultat de les relacions humanes, l’egoisme i embolcalla tot plegat d’un dramatisme que ens convoca, que ens fa partícips de la mesquinesa. Tanmateix, la novel·la té massa girs, massa explosions que com a lectors veiem des de certa distància, sense acabar d’empatitzar amb els personatges. Acostumat a les seues altres novel·les on desenvolupa més els personatges, La humiliació es queda en la correcció (si bé la matèria prima apuntava a l’excel·lència). Tot i així, una bèstia aquest Roth.
Philip Roth construeix una novel·la curta, 120 pàgines, al voltant de la crisi d’identitat que sofreix Simon Axler quan, de sobte i als 60 anys, descobreix que ha perdut la màgia, l’essència que el feia ser un dels actors més respectats dels EUA. Amb un inici contundent i un desplegament de la història peculiar, Roth escriu una altra novel·la al voltant d’un home i la seua vida marcada per l’absurd: ha perdut la màgia en la seua professió i ho perdrà tot per un camí que l’abocarà a redescobrir el desig, la urgència de viure i a reformular-se les dues grans pors de la humanitat: la solitud i la mort.
Si heu vist la pel·lícula Birdman, observareu algunes similituds entre Riggan Thomson i Simon Axler. Hollywood ja ens ha parlat en més d’una ocasió de l’ocàs de la fama, de la bogeria, de la solitud d’una carrera que està envoltada de focus i de persones, de la impotència de fer-se major en un negoci on la joventut guanya totes les partides -encara que tothom sap que els homes tenen aquest problema a mitges, mai sabran el que és ser una dona madura en l’ocàs de la seua carrera-.
Ara confessaré una cosa: de totes les obres de Roth que he llegit aquesta, La humiliació, no és la que més m’ha agradat. Si no hagués llegit altres obres seues —he llegit Em vaig casar amb un comunista i Indignació— aquesta m’haguera impressionat més. Malgrat que no m’ha agradat excessivament és, sense cap mena de dubte, una bona novel·la, de molta qualitat i l’edició de La Magrana compta amb una traducció impecable de Xavier Pàmies.
2 llibres x 7mana 